El teatre

Gèneres dramàtics

Tràgedia: protagonistes importants i excepcionals dominats per un destí fatal, ambient d'angoixa. El desenllaç és sempre catastròfic, ja que acaba amb la mort dels protagonistes.

Comèdia: protagonistes són èssers comuns sense cap rellevància en especial. El llenguatge i l'estil són, en conseqüència, més planers que en la tragèdia. Clar component d'entreteniment del públic, desenllaç feliç.

Drama: Gènere intermedi entre la tragèdia i la comèdia. Personatges corrents i no estan predestinats.

Diferències teatre/novel·la

La novel·la

Gènere per excel·lència de la narrativa, la novel.la escrita generalment en prosa i d’una complexitat i llargària considerables, s’origina ja per ser llegida, a diferència d’altres gèneres anteriors com la poesia o el teatre (que inicialment eren "dits").

Com indica el seu mateix nom (derivació de nova), la novel·la narra fets la successió dels quals constitueix una història fictícia (encara que es pugui basar en fets reals, succeïts, l’hem de considerar diferent de la realitat).

Aquesta història relatada serveix, doncs, de fil conductor de la vida d’uns personatges, d’un espai i d’un temps determinats on s’encabeix l’acció, una acció que pot ser contada de diferents punts de vista.

Història i narració

Les històries, els arguments de les novel·les, no sempre presenten una estructura lineal, sense cap alteració temporal. Aquesta és la diferència entre història i narració: en la primera, la successió de fets és narrada seguint l’ordre del temps real (com hauria passat en la realitat), mentre que, en la narració, és tal com està explicada.

Un exemple il·lustratiu pot ser el de la novel·la biogràfica, en què comença la narració quan el protagonista es troba moribund i mitjançant una gran retrospecció ens relata la seva vida (història). El cas a la inversa és l’anticipació: quan se’ns avança algun fet que succeirà (ja que el narrador omniscient ja ho pot saber).

Els personatges

Els personatges de la història són les creacions fictícies de les persones que prenen part en l’acció.

S’han de caracteritzar i descriure d’una manera prou consistent perquè adquireixin versemblança: no cal dir que certs personatges d’obres literàries (novel·la, teatre, cinema, còmic) han esdevingut ídols o herois famosos...

Hi ha dues maneres de caracteritzar els personatges: directa o indirecta. La primera és la feta pel mateix narrador mitjançant les seves descripcions (física o psicològica), mentre que la segona és per mitjà de l’actuació del mateix personatge (actitud general, manera de parlar, evolució...); així és com el lector es va fent idea de com és. Sovint trobem els dos procediments en una mateixa obra, sobretot quan el personatge té un cert protagonisme i mostra una evolució al llarg de la novel·la.

Temps i espai

El quan i l’on en els quals s’emmarca la història també tenen un paper fonamental en tota novel·la, sobretot per donar-hi versemblança, realisme, simbolisme... El mateix passa amb l’ambientació i amb tot l’entorn d’aquest món creat que, recordem-ho, és de ficció, però pot no semblar-ho. Tant si la novel·la es situa en una època històrica, com si és moderna o coetània, o si es tracta d’una novel·la de ciència-ficció cap detall no pot fallar ni hi pot faltar.

El teatre

El text

És l’escrit que recull la història que es vol representar. El text teatral pot anar d’un simple guió inicial i de suport per a la representació (text canemàs o text idea) a una autèntica obra literària.

Als diferents diàlegs entre personatges s’hi afegeixen les acotacions: les diferents entrades i sortides dels personatges, indicacions de com han d’anar vestits, com s’han de moure, com han de representar el fragment, a qui el dirigeixen, etc.

L’autor

S’entén per autor qui escriu inicialment l’obra. No l’hem de confondre amb el director, que és qui es responsabilitza de la posada en escena. En alguns casos pot aparèixer la figura del dramaturg o adaptador, que és qui en fa el muntatge pròpiament dit o bé una nova versió.

L’actor

És qui representa i, de fet, el gran protagonista ja que, en darrer terme, és qui surt a escena. Per a una bona representació ha de tenir cura de molts aspectes: veu i dicció, gest i moviment... Entre l’actor i el personatge s’estableix una relació especial: hi ha escoles teatrals que en propugnen la identificació; mentre d’altres creuen que és l’actor qui es fa seu el personatge. Igual que en el cinema, es creen amb facilitat personatges prototipus: l’heroi (bo), l’antagonista (el dolent)... Com a anècdota, val a dir que durant molts segles els actors només eren homes, que es disfressaven i canviaven la veu quan feien papers femenins.

L’escenografia

Reuneix aquells elements que donen més significat i versemblança al muntatge, fonamentals en la majoria de casos. A l’hora d’una interpretació, tots sabem la importància que té un vestuari o, si voleu, una disfressa, una màscara, un maquillatge, un pentinat... Igualment és important la decoració, que ha estat molt variable al llarg de la història: des d’escenaris artificiosos i espectaculars a escenaris realistes, simples, simbòlics... Altres elements importants poden ser la luminotècnia, el so o altres efectes especials, la música...

L’espai

És el lloc on es representa l’obra, anomenat escenari. Al llarg de la història el teatre ha canviat molt la seva forma i importància. Des dels amfiteatres grecs als teatres a la italiana (espais tancats i específics, tal com els coneixem actualment), passant per l’important teatre medieval: el religiós, representat a les mateixes esglésies o el profà, muntat al mateix carrer sobretot.

Durant el darrer segle, s’han provat altres escenaris: circulars, múltiples, enmig del mateix públic, en llocs insòlits..., sempre relacionats amb el tipus d’obra.

El públic o espectador

Cal considerar-lo un element també fonamental, gairebé imprescindible perquè és, en definitiva, el destinatari del teatre. No hi ha espectacle teatral si no hi ha públic. La seva presència ha estat clau per a l’evolució dels escenaris i del mateix teatre. A més, ha de provocar l’acceptació o el rebuig d’un cert tipus de teatre, depenent de la seva assistència.

Gèneres teatrals

Dins dels grans gèneres teatrals, hem de saber distingir principalment la tragèdia, la comèdia i el drama, a part d’altres formes i tipus prou ressenyables.